Per a qui hagi estudiat la filosofia més bàsica, el concepte de determinisme resultarà familiar. Aquest corrent sosté bàsicament que el context genètic, social i cultural d’una persona determina qui serà, fins als àmbits més profunds de la seva vida. Tant els gustos gastronòmics com les reaccions més íntimes o els desitjos més essencials tenen les seves bases establertes des del moment en què es neix. La qüestió que es presenta llavors és qui som doncs en realitat? Si allò que fins ara ens definia i distingia inequívocament resulta que no és més que el producte de comportaments que alguns avantpassats van tenir, o de la imitació de patrons i models que hem vist durant la infància, on resta la personalitat pròpia? Resulta difícil afrontar el fet que totes i cadascuna de les nostres opinions han estat engendrades per causes alienes a nosaltres, que el concepte que tenim del món i de nosaltres mateixos ens ha vingut ja creat. Com pot doncs mantenir-se encara la noció de cadascú de nosaltres com a ésser únic i irrepetible dins dels 4600 milions d’anys d’història que té el planeta on vivim?
Tradicionalment, s’han omès i menyspreuat tots aquests factors. El creacionisme mostrat durant segles per Déu i la tendència humana per creure que s’és el punt àlgid de la història de l’univers fa que s’ignori el fet que no sóm més que un ésser humà més, un altre eslabó que permet que la càrrega genètica es mantingui, tot i les seves mutacions. És per això que aquest concepte ens sobrepassa de mala manera. Si des del moment en què això es planteja també s’accepta, podem arribar a adonar-nos que parlar de subjectivitat entenent-la com a posició completament original és tan absurd com perjudicial. L’essència del que és humà i de cadascú rau en mirar a partir de les premises determinades. Agafar una perspectiva posterior al que ja ens ha estat donat és l’única manera per arribar al nostre nucli interior, i només així podem realitzar-nos com a persona.
I que opines del determinisme lingüístic, segon diu, les llengües difereixen entre si en la seva representació de la realitat essent impossible als usuaris de diferents llengües tenir una visió idèntica del mon. quina relació tindria això amb el determinisme de context genètic?. Be, si consideressim que la llengua també està determinada pels gens, llavors encara hi hauria una explicació.
1 | Escrit per: Pilarll | October 15th, 2007 at 6:55 pmBe, sota el meu punt de vista no hi ha tal determinisme, es l’ambient que ens embolta qui marca qui serà.
Tal com has dit, Pilar, la llengua fa que la percepció de la realitat difereixi entre els usuaris de diferents llengües. Arriba a diferir fins i tot entre els que usen un mot sinònim i no un altre, dins del mateix codi. L’ús d’una llengua o d’una altra, com també has esmentat, no s’estableix exclusivament de manera genètica, però tampoc he afirmat el contrari.
Els factors que afecten la realitat personal no necessàriament operen de manera conjunta. L’adopció d’un codi lingüístic i no d’un altre, per exemple, ve donat únicament pel context social, però el desenvolupament que la persona faci d’aquell codi, i per tant l’ús que aplicarà a la seva percepció personal, respon tant a l’entorn social com a la predisposició genètica. És per això que la llengua i el determinisme lingüístic sí que estan influïts per l’herència dels gens, encara que sigui de manera parcial.
2 | Escrit per: Gerard | October 15th, 2007 at 8:18 pm