És molt comú referir-se a algú dient que té una mirada alegre, o trista, o viva. Quan veiem una persona que no ha dormit, diem que té una mirada cansada, i si el nostre company està absort en els seus pensaments, opinem que té la mirada perduda.
És molt curiós que sigui així, donat el fet que d’entre els factors de les diverses expressions facials humanes, el globus ocular és el que menys varia. És cert que les pupil·les es dil·laten o contreuen, segons els nivells d’adrenalina i altres substàncies en sang a causa d’experimentar certes emocions (o s’experimenten certes emocions a causa dels nivells d’adrenalina i altres substàncies en sang… no entrarem en aquest tema), però aquest moviment muscular és minúscul comparat amb el que veritablement defineix a nivell visual un estat d’ànim: el grau d’obertura de les parpelles, la tensió en els muscles entorn dels pòmuls i els llavis, les postures de les celles, les orelles, el front, el regatge sanguini a ambdues galtes, i fins i tot la cadència respiratòria, que farà que els llavis i el nas es moguin més ràpidament.
És comprensible que, en lloc d’anomenar tots i cadascun d’aquests símptomes, per raons d’economia lingüística l’expressió es redueixi a mirada, però no deixen de ser sorprenents les convencions humanes dins del complex i ampli camp de la comunicació.