« Sabem els guanyadors…
Neix Forumpolitica.com »

Por

Categories: Cultura, Filosofia, Opinió, Societat
Gerard — 10:37 am

Una habitació fosca, un escenari o parlar en públic són només alguns dels conceptes que poden resultar esfereïdors per als éssers humans. La por neix i mor amb nosaltres i no ens abandona en cap moment de la nostra vida. L’únic que va canviant i modificant-se és com se’ns manifesta o en quin grau, car sempre estarem acompanyats d’aquella ombra que ens estreny l’estómac i ens talla la respiració.

Controlar la pròpia por és un dels combats més ferotges que una persona pot arribar a tenir: la consciència s’enfronta a ella mateixa i ataca els patrons d’autodefensa, creant una angoixa aclaparadora. Tanmateix és un dels millors exercicis per a créixer emocionalment i psicològica, que cedeix generosament a la nostra integritat com a ésser una encara major enteresa. I és que certament hom ha de continuar empenyent les seves pròpies fronteres, puix s’estrenyen elles soles.

Tot i així, els discursos que condemnen tota phóbos no reconeixen la també necessària funció que fa la por en la societat. D’entrada, poder discernir entre el que és convenient o no és possible gràcies al rebuig que sentim envers els hipotètics efectes negatius que quelcom tindrà sobre nosaltres. I de la mateixa manera, per tal que un nen aprengui els valors socials que els seus pares o tutors li mostren ha de tenir por durant el procés. No m’estic referint pas a la por d’un càstig físic. Potser serà la por de perdre l’admiració que rebia fins aleshores, o la de defraudar algú. Ha d’haver-hi un rebuig a l’opció negativa i aquest rebuig es traduirà com a por que allò negatiu passi.

És molt complicat arribar a trobar l’equilibri entre el temor, la por, el respecte i la consciència del bé. Les societats humanes pendul·len entre sistemes repressors i d’altres massa permissius, incapaces de trobar un punt estable. El més probable és que els falti un pas, que es deixin el més important. Potser per poder acostar-se a la resposta d’aquest problema antropològic el primer que haurien de fer, abans de qualsevol altra cosa, és perdre la por de la por.

2 Comentaris en “Por”

  1. Sóc de l’opinió que, com a defensa enfront de situacions perilloses en què podem perdre la vida, la por és un instint de supervivència bàsic i necessari. Probablement sigui del tot cert que la por a travessar a peu una autovia et salva la vida.

    Ara bé, existeix un segon tipus de por, més elaborat i complex, i aquí entren les que has anomenat a l’inici del teu escrit (parlar en públic, sortir a l’escenari). Apostaria a que aquest tipus de pors són “adquirides”, en el sentit que les aprenem o desenvolupem amb l’experiència.

    Fins aquí, una cosa està clara: contemplo dos tipus de por: la por innata i la por construïda. La primera és la mateixa per a tots, es podria dir que la duem als gens. La segona és la més interessant, perquè és diferent en cada persona. El fet que sigui una por construïda ens porta a un debat: pot un por construïda ser destruida?

    La meva resposta és sí. Sí, però això no vol dir que sigui un procés fàcil, de la mateixa manera que és molt difícil canviar els valors apresos durant la infància (encara que siguin apresos, construïts). No m’extendré amb exemples ni provaré de classificar les pors construïdes: és una feina àrdua i complexa, la deixo pels psicòlegs que vulguin estudiar-ho. M’interessa més enfocar-ho de manera més pragmàtica. Per la qual cosa m’agradaria exposar el que jo penso que és una bona manera de fer front a les pròpies pors i vèncer-les.

    Sóc conscient de que la teoria psicodinàmica de Sigmund Freud està (més o menys) obsoleta, i tampoc estic d’acord en tots els seus aspectes, però d’ella es deriva una idea interessant: per tal de vèncer un por, primer cal identificar-la, després acceptar-la, analitzar-la i enfrontar-s’hi.

    Establiria, doncs, els següents processos o etapes necessaris per a vèncer una por:

    - Identificar-la, això és, verbalitzar-la. El fet de verbalitzar una por implica dibuixar els seus límits, caçar-la. Una por que no es pot verbalitzar (que no dic racionalitzar!, tot i que possiblement verbalitzar ho suposi) és sempre quelcom insondable, invencible i que provoca un profund malestar, a més d’una certa angoixa, inseguretat, etc.

    - Verbalitzar-la sol implicar, també, haver-la d’acceptar.
    És necessari acceptar les pròpies limitacions.

    - Havent donat nom i assumit una por, es pot analitzar, això és, buscar-ne causes, observar-ne conseqüències. Cercar-ne les causes pot ser un procés molt difícil, implica, per dir-ho poèticament, “no témer baixar als teus propis inferns”. Però sense dubte val la pena passar per aquí, especialment si això significa la superació, de pas, d’una altra por força freqüent (la por de “baixar als propis inferns”). Parlar-ne amb alguna persona de confiança pot ser molt útil aquí.

    - Finalment, toca preparar-se i enfrontar-s’hi. Havent fet tot el procés anterior, la por s’encara d’una altra manera i amb moltes més armes que al principi. Moltes vegades, el simple fet d’afrontar-la és també vèncer-la.

    Amb tot això no voldria pas que pensessiu que això és un manual d’instruccions, que és infal·lible o que n’hi ha prou amb seguir aquest recorregut una sola vegada. No. Com he dit abans, les pors construïdes són complexes i, per suposat, no hi ha un sol mètode per a superar-les. Jo només he esbossat, a partir de la teoria psicodinàmica, el que em sembla que són les línies generals que cal seguir a l’hora de vèncer una por.

    Suposo que s’endevina, pel to de la meva intervenció, que sóc més partidari de solucionar els problemes antropològics des de l’individu que no pas des del col·lectius.

    Una salutació. Visita el meu bloc quan et vingui de gust.

    El drac

    1 | Escrit per: el drac | December 27th, 2007 at 8:38 pm

  2. La pàgina web m’ha eliminat els paràgrafs. Vaja, ara això serà força incòmode de llegir.

    2 | Escrit per: el drac | December 27th, 2007 at 8:39 pm

Deixa un comentari