September 29, 2008

Perspectives

Categories: Filosofia, Opinió
Gerard — 4:25 pm

La parcialitat humana no deixarà mai de sorprendre’m. Malgrat que s’hagi provat de professionalitzar la justícia i l’objectivitat, tal com denoten àrbitres, notaris i jutges, els camps de la realitat romandran sempre dins del perímetre de la pròpia experiència.

Cada vegada que hom s’enfronta a una dificultat sorgida al curs de la seva vida, l’individu l’automàticament qualifica i puntua, alhora que la col.loca en un surrealista “Top 10″ personal. Així doncs, les magnituds referents al dolor no sobrepassaran mai el llindar del que per aquella persona sigui el seu màxim històric.

En aquest punt apareixen dues qüestions efervescents. La primera, més òbvia, fa referència a com podem ni tan sols lamentar-nos per les quotidianitats desfavorables de la vida si milions de persones al llarg de la història han suportat patiments que no podem ni concebre. La segona, però, va un pèl més enllà i es pregunta quin és el sentit de gaudir o sofrir si, en definitiva, tota trascendalitat que volguem otorgar a aquelles vivències serà falsa, donat el fet que absolutament tot el que vivim ha estat ja viscut abans, en el mateix context històric o en un altre.

Rau el sentit en la perpetuïtat de l’espècie? Cal seguir despertant noves consciències pel mer fet que palpin allò que tothom ja ha conegut? Hem de seguir promovent arcaiques rutines de què ja sabem el desenllaç?

Sigui com sigui, contemplant des d’una humil posició la caravana pel desert de la vida que emprengueren l’home i la dona segles enrere, opino que l’encantadora escència de tot plegat podria arribar a esdevindre la qüestió en si mateixa. Que l’únic llegat que podem cedir als que encara han de veure la llum és aquesta mateixa incògnita. Que cometre errors per manca de coneixement és l’únic sistema per a poder-ne conrear. I que només així podrem aprendre, una vegada i una altra, a mesclar equilibradament els ingredients de la recepta de la vida.

Cap comentari

September 15, 2008

Manifest

Categories: Catalunya, Llengua, Opinió, Política
Gerard — 5:36 pm

Ja fa força temps que sorgí a la llum el polèmic manifest per a la “lengua común”, un nou nom, es veu, per a la llengua castellana, i d’ençà de llavors s’han sentit opinions de totes bandes. En primer lloc sonà la de la dels “intel.lectuals”, que segons el diccionari català és aquell o aquella “relatiu/va a l’enteniment” o “dedicat/da al cultiu de les ciències i lletres”, i fou seguida poc després per la d’aquells que no som intel.lectuals però que encara tenim sentit comú.

Seria massa reiteratiu i tediós entrar en àmbits polítics i/o ideològics i és per això que l’únic que volia tractar era la suposada llibertat d’elecció que els detractors de l’exclusivitat catalana en l’ensenyament impartit a Catalunya onegen com a estandard.

És en aquest punt on hom es preguntarà “aquells que parlen d’enfortir una sola llengua arreu de l’estat s’omplen la boca de llibertats?”. Efectivament. Segons la seva intel.lectual opinió, una família de l’estat espanyol té el dret d’escollir la llengua amb què vol educar la seva estirp i és del tot injust i antidemocràtic que la legislació vernacla només contempli com a llengua vehicular la catalana.

Si em permeten, des de la meva no tant intel.lectual opinió, els parlaré jo de drets i llibertats. Del dret i la llibertat que tingué la meva mare, incapaç d’aprendre a l’escola la teoria de la llengua que parlava a casa. Del dret i la llibertat que tinc jo, quan vaig a comprar llet i em tornen “dieciocho céntimos”. Del dret i la llibertat que té la meva àvia quan pot llegir els ingredients dels macarrons que compra en grec i portuguès però no en la llengua que parla. Del dret i la llibertat que té tota persona catalanoparlant quan es troba, cada vegada més freqüentment, atacs camuflats al correcte desenvolupament cultural i lingüístic.

No es pot venir a Catalunya després de tres dècades i pretendre que res ha passat. No es pot venir a Catalunya i donar el mateix tracte al castellà que al català, ometent per complet la repressió social a què fou sotmès aquest últim. No es pot venir a Catalunya i dir “deixem que la gent sigui lliure per triar” quan el castellà s’ha estat gravant a foc durant dècades a l’aire que es respira. No es pot. Simplement, no es pot.

I, tornant a la pobra família que no pot donar una ensenyança en castellà a les seves criatures, la mateixa capaç de trobar sempre l’únic cambrer català de la Rambla de Barcelona, haig de dir una última cosa: el dia que a Sevilla pugui matricular-me en el crèdit “Jacint Verdaguer: vida, obra i miracles”, el dia que en tot l’estat espanyol em puguin entendre i parlar en català, el dia que el concepte d’”España plural” sigui això i no una Espanya amb grumolls, aquell i només aquell dia no tindré cap inconvenient que els seus fills aprenguin a Granollers que dos més dos no són quatre sinó “cuatro”.

Cap comentari