Introdueixi els termes de la busca Envii el formulari de busca
Aquí

catbloc

October 22, 2008

October 13, 2008

Qui s’ha endut el meu formatge?

Quan hom cerca un llibre de lectura, habitualment ho fa buscant aquella publicació que, tal com popularment es coneix, l’enganxarà. Sovint, aquest tret correspon a novel·les amb un format d’exposició-nus-desenllaç, donat el fet que afavoreixen que la intensitat del relat augmenti fins al punt culminant de l’obra i que minvi a partir d’allà fins al final. És per aquest motiu que el fet que un llibre de caire filosòfic aconsegueixi una molt bona acceptació entre el públic és quelcom poc corrent.

Qui s’ha endut el meu formatge?, d’Spencer Johnson, a banda d’impactar amb el seu títol en interrogació directa, conté algunes de les directrius sobre les quals es fonamenten les actituds de maduresa emocional tan necessàries per al satisfactori desenvolupament personal en la societat d’avui en dia. En un context fictici, i a través de personatges tan entranyables com una parella de ratolins i una altra de lil·liputencs, l’autor ens enumera una a una les claus per no crear llaços emocionals al voltant dels nostres propis paradigmes de realitat, que, seguint la seva efímera naturalesa, inevitablement canviaran.

És justament pel seu format de conte que aquest llibre és recomanable tant per a nens com per a adults, puix mentre els més petits s’entretindran amb l’argument els adults hi veuran un extens rerefons filosòfic.

October 7, 2008

Ésser

Les reaccions emocionals són quelcom tan quotidià que poc freqüentment ens plantegem el seu funcionament. Estem alegres i somriem, ens encarem a una situació difícil i ens tensem; succeeix de forma tan natural que ja no ens qüestionem el seu intrínsec mecanisme. Algú, però, s’ha preguntat mai si aquesta direccionalitat d’emoció-reacció pot revertir-se? En efecte: estudis neurològics han demostrat que algú que executi els procediments físics del riure estimularà immediatament la producció d’oxitocina en el seu organisme i, conseqüentment, una emoció de benestar.

Quan s’extrapola aquest fet apareix un dubte roent: si les emocions poden provocar-se, qui som realment? Si el fet d’enfrontar-se a una dificultat amb por o amb un somriure pot escollir-se, com podem saber el que inherentment escolliríem cadascú de nosaltres?

Si ens remuntem als més tendres inicis de la nostra infància, veiem com anem esdevenint cada vegada més conscients de qui som. Els adults que ens envolten, entre les clàssiques pessigades de galta i remenades de cabells, ens brinden comentaris semblants als típics “ai! sí que és tímid!” i “que trempada que és, la teva filla!”. Molt sovint no s’adonen que són justament aquestes avaluacions externes les que van fixant i estabilitzant el nostre paradigma d’existència, i que fent això estan ja forjant el nostre caràcter.

Com es defensa la idea de “jo” si el context on som té aquesta transcendència? Existeix res inherent en nosaltres que ens arribi a definir des del moment en què naixem? De la mateixa manera, què ha determinat allò que definim com les nostres preferències?

Algú digué una vegada que no hi ha preguntes sense resposta sinó preguntes mal plantejades. Potser el problema rau aquí. Potser estem assumint quelcom que no hauríem. Potser la mateixa singularitat del nostre context de vida és l’element inherent que ens distingeix. Potser exclusivament pel fet d’elegir, havent pogut triar quelcom diferent o no, estem ja essent. I al final, en definitiva, això és l’únic que té rellevància.

October 1, 2008

Comunicació

Utilitzant la ja molt feta servir expressió de “societat de la informació”, introdueixo aquest article. Reflexionant sobre els mitjans que diàriament s’empren a l’hora de fer, l’ara ja quotidià, procés comunicatiu, i adonant-me que no sempre foren així d’accessibles per a tothom, queden paleses les preferències socials per als determinats usos dels mateixos.

No és petit el nombre de gent que se sent intimidada per l’ús del telèfon. El ventall de reaccions davant d’un fet tan simple com el de marcar el codi numèric del destinatari suposa molt sovint nerviosisme, angoixa i fins i tot por. Tots els afectats coincideixen, però, en un mateix punt: la base comunicativa del telèfon, com no pot ésser de cap altra manera, rau en els missatges auditius. Aquesta òbvia afirmació, però, duu a una segona més reveladora, i és que el fet que el codi estigui restringit a senyals auditives implica que ambdós interlocutors han de mantenir constantment el canal informatiu, necessitat que conforma el percutor de la ja citada angoixa. I és natural que sigui així: una conversa telefònica silenciosa simplement no té raó de ser.

Per aquest motiu generacions senceres de persones estan preferint dia a dia sistemes de missatgeria instantània, en els quals una aturada momentània de l’intercanvi comunicatiu no suposa cap cosa més transcendental que un “torno de seguida”.

catBloc, està format per un equip de blocaires explorant noves formes de divulgació d'informació general.

Si necessites posar-te en contacte amb catbloc pots utilitzar el formulari de contacte on també pots trobar diferents formes de contactar.
A continuació tens des de la direcció del fil RSS fins a varis enllaços directes a serveis.