Via: Digg

Mesos després dos joves foren portats a judici sota unes condicions estranyes de tot el procés que dugué a terme l’adiminstració, falta de proves i reconeixement per part dels policies testimoni que “havien acusat als joves ja que els hi haven fet arribar un paper amb els noms”.

Avui en Franki, sense rebre cap notificació oficial ni ell ni els seus advocats, ha estat detingut sense la oportunitat de complir per la seva pròpia voluntat, tal i com ha fet en totes les altres citacions. Aquest fet ha desencadenat protestes esporàdiques davant de la presó Model de Barcelona, on ha estat retingut.

Així doncs s’ha desestimat el tràmit de recurs presentat per la defensa i per tant, ha quedat ratificada la condemna de 2 anys i 7 mesos de presó, concluïnt d’aquesta manera amb els processos judicials que s’han prollongat uns quatre anys.

Sembla definitiu doncs, tot i la campanya de suport ciutadà que s’ha mantingut al llarg de tot el procés judicial i que encara continuarà fins que sigui necessari, que en Franki haurà de complir aquesta dura condemna per l’acusació d’unes accions comeses que personalment, no considero mereixedores d’aquesta pena.

Més imatges: Inges Idee

Pensant en possibles mesures per a aquest assumpte, m’ha vingut al cap un sistema que empra un professor meu: enlloc de llençar aigua potable al lavabo, canalitza l’aigua de la dutxa fins a la cisterna del vàter. De fet, no és més que aigua ensabonada i per anar a treure el purim ja fa el fet. Al mateix temps, també emmagatzema l’aigua de la pluja en dipòsits, ja sigui per regar el jardí o per qualsevol altre propòsit innoble a que sovint sotmetem l’aigua, com l’esmentat prèviament.

Lògicament, habilitar tots aquests sistemes de conductes i de dipòsits no és res que es pugui fer ni tan sols plantejar aixé com així. Es necessiten diversos mitjans i recursos per a dur a terme una instal.lació d’aquestes i no tothom els té a l’abast. Hauria de ser quelcom que el govern subvencionés o a que donés suport, tot i que probablement tenen ja en curs nombrosos projectes d’importància extrema per al benestar de tots. Un clar exemple en seria la subvenció de 15.102.295€ que l’estat donarà als partits amb representació al congrés per cobrir les despeses de la propaganda electoral amb què col·lapsaren les bústies durant la campanya. 15 milions d’euros destinats a pagar aquelles cartes carregades de promeses de millores, inversions en infraestructures i progrés, que un cop rebudes són llençades a les papereres.

És agradable saber que aquests tributs, cada vegada més alts, que paguem s’inverteixen en projectes justos i de primera necessitat, sobretot en la situació d’inestabilitat econòmica en què ens trobem. I no oblidem que 400€ ho arreglen tot.

D’entrada, vull declarar que trobo el fet que l’estatut valencià anomeni per un altre nom la llengua que es parla en aquelles terres molt absurd i il·lògic. Alguns podrien al·legar que la causa rau en el fet que València disposa de Comunitat Autònoma pròpia, però hauran oblidat que Andorra disposa de tot un estat propi i no parla andorrà. Deixant de banda prestigis polítics, la navalla d’Occam preval en aquesta situació: hi ha tantes diferències entre el català i el pressumpte valencià com entre el primer i qualsevol dialecte regional que podem trobar dins i fora del territori de Catalunya.

És més, donat el fet que hi ha variacions fins i tot entre poblacions de tan sols 10km de distància, no podem parlar de català com un únic model sinó com la unió de totes les vessants lèxicodialectals, inclosa la del catalàde València.

Vist a: La Tafanera

Avui en la clàssica repartició d’algun quelcom al tren (ja sigui promocional, publicitari, reivindicatiu…), trobàvem la repartició d’aquest -si menys no-, curiós adhesiu.

“A l’esgésia que no la voti NI DÉU“, una proclama que pot cridar l’atenció i que considero que està prou ben trobada. A més a més, ens arriba just al dia en que coneixem que el nou president de la Conferència Episcopal Espanyola escollit avui mateix, no és cap altre que l’arquebisbe de Madrid, n’Antonio María Rouco Varela.

Cal recordar que el senyor Varela constitueix una de les branques més conservadores i rígides que existeixen actualment en tot el panorama de l’església a l’estat; amic personal i ex-company universitari de l’actual Papa Benet XVI, en Josep Ratzninger, se serveix d’aquesta relació com a força de poder i pressió. Ha assumit el càrrec doncs, després de vèncer per dos vots de diferència al fins ara president de la Conferència Episcopal, en Ricardo Blázquez, bisbe de Bilbo.

Ja és sabut públicament que en Rouco Varela és amic de posar-se allà on no el demanen en moltes ocasions, amic de la “unitat d’Espanya”, que opina que l’Estatut és una arma de destrucció massiva i moltes coses més, tal i com ja va mostrar més en detall amb la publicació del seu llibre “España y la Iglésia católica“.

És potser per motius com aquests que els adhesius que, tantes vegades amb prou feines mires quan et donen al tren, sí que cobren alguna mena de significat i importància quan t’hi pares a pensar.

Si hom s’hi para a pensar, però, la justícia que aparentment sosté la democràcia no és tal. Les lleis sobre les quals es recolza són aprovades pel govern elegit, i per tal de guanyar les eleccions aquest mateix govern ha de vendre, anunciar, convèncer i fins i tot manipular, encara que sigui a nivells subtils.

Encara que es vulgui maquillar, l’home és i serà sempre un animal que per més que es vulgui convèncer del contrari usarà en tot moment la violència, ja sigui física o verbal.

Sense anar més lluny, és popularment sabut que el mateix Albert Einstein era un fracàs a classe. Cal que una mera, pobra i ineficaç forma de quantificar el que es creu que s’ha de saber sigui tan important? El que realment aconsegueix aquest sistema és potenciar una conducta que perjudica els alumnes que ja d’entrada els costa l’aprenentatge i fins i tot els estudiants de més potencial. Quan les formalitats deixen de tenir un sentit pragmàtic i es mantenen per elles mateixes, quan el fet d’assistir a classe deixa de tenir la funció de l’aprenentatge i s’acaba valorant exclusivament per ella mateixa, sorgeixen casos tan espectacularment irònics com el de l’alumne que passa de curs tenint menys d’una mínima noció, o el del que suspèn una assignatura dominant el que s’impartia a classe quasi més que el propi professor.

Des d’aquí clamo la necessitat imperiosa de recuperar els exàmens lliures, d’obtenir la possibilitat de l’alumnat per a examinar-se d’una matèria amb l’únic que es necessita per a excel·lir-la, coneixements, i denuncio també l’actual sistema educatiu, un arcaisme present encara en les nostres vides que frena qualsevol intent per a millorar el nivell acadèmic de la nostra població. I si encara a hores d’ara hi ha algú que encara resta escèptic davant d’aquest fet, l’animo a observar com funcionen els països nòrdics, Suècia per citar-ne un. Que em digui llavors la seva opinió.

Una bona campanya publicitària i de màrqueting, va fer distanciar a l’operadora de la resta de companyies ja existents, (que només es diferenciaven pel seu color…) i va caure simpàtica entre població. Tot aquest gran muntatge, unit a una bona política de fer les coses, oferir bons serveis i sobretot bons preus en quan a tarifes i ofertes en aparells mòbils, van fer de Yoigo (nom que va circular d’aquí a allà amb un no res, tot ben curiós ell) una bona opció que s’anà consolidant transformada en un gran nombre de clients obtinguts en un curt termini, esperant buscar el benefici a un llarg termini.

Certament l’empresa semblava que seguís una bona pauta amb el que ella de bon principi ens havia predicat, una VERITAT VERTADERA eren els seus bons preus, i la seva “revolució” del mercat a partir del moment que començaren a oferir la tarifa de 0€/minut per trucades entre Yoigo; cobrant únicament a 0,12€ el cost d’establiment de la trucada i com a tarifa “PER SEMPRE”.
Els clients molt satisfets, els no clients estudiant una possible portabilitat i la competència mossegant-se les ungles tot tement al possible David que es mengés a Goliat, foren el resultat d’aquesta bona línia d’acció que l’empresa havia seguit fins fa ben pocs dies.

Ara però, fa ben pocs dies, mitjançant un comunicat de premsa anuncien una modificació en la seva tarifa de trucada a 0€ entre Yoigo, i passa a ser a partir de l’1 de març, un preu que és vàlid durant els primers 60 minuts de trucada, a partir dels quals es tarificarà a 0,12€/minut la trucada.

Per si no és prou lleig modificar una tarifa que has anunciat que és “PER SEMPRE”, que “no era una promoció nadalenca”, és més lleig encara modificar el contingut de la nota de premsa de l’1 de novembre de 2007 per fer desaparèixer aquest “PER SEMPRE” que condiciona la temporalitat d’aquesta tarifa. Així doncs, Yoigo el dia 29 de gener modifica la nota de premsa per impossibilitar una possible reclamació dels clients.

- Nota de premsa original

- Nota de premsa actual

A hores d’ara els clients ja han començat a rebre via sms, un breu comunicat on queden informats sobre el canvi de tarifes que serà produït en breu.

I per si no n’hi hagués hagut prou, avui Yoigo comença a cobrar per sorpresa les portabilitats a la seva operadora a tot client que vulgui mantenir el seu número de telèfon. No és una suma molt elevada, són 5€ però que ratifiquen un possible canvi en la política d’actuació de l’empresa que sens dubte ha anat a pitjor.

En conclusió tenim un declivi negatiu de l’empresa que s’inicià com l’amiga del client, per passar a ser l’amic traïdor del client; que tot i continuar essent amics fa juguesques en contra d’aquest per l’esquena.
No sabem ben bé quins són els motius que han pogut motivar aquestes variacions en la línia d’actuació de l’empresa, si formava part del projecte inicial, si hi ha hagut reestructuracions internes o bé si han percebut que l’intent de buscar el benefici no a curt, sinó a llarg termini no era una bona opció.

El que si que queda clar és que Yoigo ha canviat, i a hores d’ara aquesta és la única VERITAT VERTADERA.

Fa 3 dies de l’inici d’un nou any. Algú s’ha plantejat per què es va celebrar l’entrada del 2008 i no del 1482? Si és 2008 i no cap altre és perquè fa aquests anys que Jesús va néixer. Aquí podrien saltar els historiadors més meticulosos i dir que Jesucrist no nasqué a l’any 0 sinó al 4 a. C. (que per irònic que sigui és cert), però el rellevant d’això és que per més esforç que s’hi posi, la societat està construïda just a sobre de les religions: l’art, la música, l’estètica i els nostres valors morals tenen les arrels ficades en el sòl del que és espiritual.

Imposar un model religiós a qualsevol persona és quelcom que no ha de fer-se, però aprendre quin és el llegat que les principals religions ens han deixat és un concepte fonamental en la formació de futures persones. És per això que és incomprensible que una assignatura com Cultura Religiosa hagi rebut tantes critiques negatives durant anys. No és cap espai de predicació ni de pregària, sinó de culte i saviesa, de filosofia i de lògica. Es tracta ni més ni menys del lloc òptim per a estudiar els punts comuns de totes les religions i veure les causes i raons que hi ha darrere de cadascuna, per tal que l’alumne s’adoni que més enllà dels miracles i els àngels el que realment diuen els déus és una sola cosa: sigueu bones persones.

Educació per a la ciutadania? Fa segles que s’imparteix, ja sigui de boca de Jesús, Siddharta o Mahoma, i justament aquells que més critiquen les religions són els que menys cas fan dels seus nuclis comuns, de les pautes de comportament universals que totes elles promouen. I és això finalment el que dóna sentit a aquestes dates, són aquests conceptes bàsics el que fa que persones no cristianes seguin a taula i dinin junts el dia 25 de desembre. És l’essència compartida de totes les religions el que conforma el Nadal.