Durant un parlament que ERC féu el passat 12 d’octubre, vaig adonar-me una vegada més de la immensa quantitat d’incongruències i llacunes que el discurs independentista català té des de fa temps. Mentre denunciaven que es commemorés el genocidi que les tropes espanyoles van dur a terme sobre les societats precolombines, va semblar-me que no es tenia gens en compte que no només tant els Almogàvers com Jaume I van protagonitzar conquestes, batalles i vessaments de sang en nom de Catalunya durant llargs períodes de la història, sinó que a més a més són recordats com a herois. De la mateixa manera, quan proclamaren que el descobriment del Nou Món era un esdeveniment que no anava ni venia a Catalunya, els beneficis econòmics que va haver aquí provinents del comerç amb Amèrica també van passar-se bastant per alt.
Em sento català com el que més, i no pretenc que s’ignori l’opressió que Catalunya ha rebut històricament, però reclamo que hom i sobretot Esquerra sigui coherent i realista. Reclamo que es deixi d’avivar la flama del conflicte Catalunya-Espanya criticant de manera infantil i sistemàtica les accions de l’oponent. I reclamo que en lloc de potenciar el victimisme i heroïcisme que tant ens acaben ridiculitzant s’opti pel que realment ens enriquirà com a nació, per una actitut basada en la raó i la coherència per davant de tot.
Després de publicar el passat 18 d’octubre una imatge en aquest bloc, fotografia d’una de els obres de León Ferrari que vaig considerar interessants per divulgar en aquest petit i humil espai, la lectora María Alicia García Facino ens convida a fer lectura del seu bloc: “Plagio de León Ferrari a Arturo Ballester“
En el bloc, i basant-se en descobriments fets per ella mateixa, juntament amb Pelusa Borthwick i Alicia de Arteaga acusen a l’artista León Ferrari de convertir l’obra “Loor als Herois” de l’espanyol Arturo Ballester a la seva “La civilització occidental i cristiana”, considerant-la un plagi de la primera.
Sense prou coneixement de causa, només basant-me en el bloc d’acusació, i per tant, sense poder posicionar-me sobre si es tracta d’un plagi o si no…us deixo que comproveu vosaltres mateixos la informació divulgada en aquest bloc i que cadascú n’opini el que vulgui. Restant com a simple ataveu d’allò ofert per una de les nostres lectores, a qui des d’aquí agraïm la seva participació.
La percepció sensorial és l’única via que té la consciència per estar al corrent dels canvis i situacions que l’envolten, i és per aquesta raó que les concepcions humanes sobre un mateix concepte no són mai iguals. Tot i així, quan dues d’aquestes postures arriben a un encontre la reacció que se’n deriva és sempre la mateixa.
Considerar que l’opinió pròpia és l’única vàlida és tan humà com la parla, i és un fet que en una oposició d’idees apareix sempre, d’entrada. És aquí on molts proclamarien que les diferències poden conduir-se cap a la tolerància i l’acceptació, però la realitat és que això no és altra cosa que la disfressa de considerar que allò tolerat és inferior, puix des del moment en què una cosa es tolera ja s’ha vist com pitjor. És una assumpció inevitable donat el fet que la premisa necessària per l’aparició de la tolerància és la desaprovació o fins i tot la molèstia.
En lloc de parlar de tolerància, que només enforteix la divergència entre allò a què ens enfrontem, hauríem primer de disseccionar i observar el nostre propi criteri i només llavors mostrar tolerància, que aplicada així trencarà els abismes interpersonals que tants conflictes generen.
És molt probable que havent-vos llevat aquest matí i sortit al carrer, us hagin quasi atropellat tres expressions que circulen sense control pel vocabulari català. Dues d’elles són les fàtiques, supèrflues i recorrents “bon dia!” i “com estàs?”, paràsits del llenguatge que es nodreixen de la incapacitat humana per a ser honestos amb ells mateixos i els altres. La tercera però és bastant més recent, tant que ha irromput en el nostre dia a dia de tal manera que s’ha estès a absolutament tots els nivells. Es tracta del ja popular mot “fric”, en el seu defecte “friqui”, de l’anglosaxó “freak”.
Hi ha cada any grups de gent que determinen que l’exhibició de l’F-18 a l’Aerosport d’Igualada és una invasió per part de l’exèrcit, que no és més que una gran apologia de la guerra i que caldria suprimir aquest espectacle. Jo hi discrepo. El que realment caldria fer, tenint en compte que els aparells que allà s’exposen han format part en algun moment o altre de la història, i sense excepció, d’algun exèrcit, és clausurar el recinte i la totalitat de les activitats de l’Aerosport. Absurd, oi? Això és precisament l’únic que puc opinar respecte les anuals denúncies que sorgeixen envers l’espectacle del ja polèmic F-18.
« Previous Page