Introdueixi els termes de la busca Envii el formulari de busca
Aquí

catbloc

June 21, 2008

Ser el més ric del cementiri no és el que més em preocupa… Anar a dormir i pensar que he fet quelcom genial. Això és el que més m’importa.

S. Jobs

February 27, 2008

La democràcia del més fort

Especialment ara que hi ha campanya electoral es brama als quatre vents la responsabilitat col·lectiva de defensar la democràcia davant de models que promoguin la llei del més fort, una actitud considerada degradant, retrògrada i fins i tot animal.

Si hom s’hi para a pensar, però, la justícia que aparentment sosté la democràcia no és tal. Les lleis sobre les quals es recolza són aprovades pel govern elegit, i per tal de guanyar les eleccions aquest mateix govern ha de vendre, anunciar, convèncer i fins i tot manipular, encara que sigui a nivells subtils.

Encara que es vulgui maquillar, l’home és i serà sempre un animal que per més que es vulgui convèncer del contrari usarà en tot moment la violència, ja sigui física o verbal.

January 17, 2008

Reconeixement

Després que la primera keynote de la MacWorld 2008 hagi finalitzat (la crònica de la qual podeu llegir en català a Applebloc), torna a ser evident quin és el factor que converteix Apple en el que és. I no estic parlant de tecnologia ni d’enginy comercial sinó quelcom que l’empresa mai ha creat directament i que apareix de manera espontània: la necessitat humana de destacar. Moltes de les persones que han ja encarregat el nou MacBook Air han pres aquesta decisió amb la idea de poder impressionar aquells que els envolten, en siguin conscients o no, i és ben normal donat el fet que el reconeixement social, en la mesura que sigui, és important per al creixement social de la persona.

En casos de persones amb una pobra enteresa emocional, el reconeixement social conforma una de les principals referències per a les seves pautes de comportament. El què diran es converteix en la mesura del bé i el mal, i perden completament la capacitat de decisió sobre les seves pròpies accions. Per altra banda, quan la intel·ligència emocional s’ha desenvolupat adequadament trobem aquells individus capaços de mantenir les seves pròpies postures en harmònic equil·libri amb les de la resta.

Òbviament ningú està en cap d’aquests dos extrems i tothom presenta trets d’ambdós perfils, en una o altra proporció, però el més interessant de tot això és adonar-se que quan algú prova de plaure la resta no obté mai el que vol, mentre que quan opta per mantenir, cuidar i tenir cura de les seves pròpies necessitats, el reconeixement personal que s’està donant és tal que els vincles de necessitat emocional canvien substancialment, perden tot prisma. Tal com digué el Dr. Seuss “Sigues tu mateix i digues el que sents, perquè aquells a qui els importi no importen, i aquells que importen no els importarà.”.

January 9, 2008

Àncores

Abans que els homes fóssim homes (i les dones, dones), hi hagué un període de la nostra evolució en què no teníem consciència de la mort; quan un membre del grup defallia era simplement deixat enrere. Aquesta premisa no va canviar fins que va sorgir tota la cultura megalítica que tants llegats arqueològics ens ha deixat. Tanmateix, no va succeir quelcom més en aquell canvi? No va tenir severes repercussions en la manera com l’ésser humà afronta la vida des de llavors?

Vivim en el temps, durant el temps, i per ell. La nostra vida es referencia en l’espai temporal i els esdeveniments estan immediatament associats a un dia, un any o una hora. No estem preparats ni acostumats al canvi que el temps porta, perquè vam adonar-nos del temps abans d’adonar-nos-en. És comú sentir l’expressió de el passat sempre és millor. Jo la modificaria, però, per el passat sempre és més còmode. L’entorn de la infància, la música de quan vam començar a sortir, els programes de televisió que veiem, tot ho preferiríem al que hi ha ara. Però quan els nens d’avui siguin adults, d’aquí a 30 anys, pensaran exactament el mateix. De la mateixa manera, tots els conflictes humans han tingut com a causa aquest conservadorisme humà. No estic referint-me a cap ideologia política sinó a l’àmbit més genèric de la paraula. Ja fos per no voler acceptar una invasió del territori o un canvi en l’economia nacional, tota guerra està fonamentada en una no acceptació d’un canvi que per algú resulta negatiu.

Està clar que tenir consciència del pas del temps ha suposat la causa més important de sofriment en les vides humanes, però estaríem disposats a renunciar-hi? Voldríem de debò estalviar-nos el patiment que comporta el ritme de canvi constant abandonant un dels aspectes més essencials de la nostra espècie? Si per deixar de patir hem de deixar de ser, quin sentit tindria tot? Procurem doncs saber, patir i viure, donat el fet que cap dels tres elements se sosté sense els altres.

December 13, 2007

Por

Una habitació fosca, un escenari o parlar en públic són només alguns dels conceptes que poden resultar esfereïdors per als éssers humans. La por neix i mor amb nosaltres i no ens abandona en cap moment de la nostra vida. L’únic que va canviant i modificant-se és com se’ns manifesta o en quin grau, car sempre estarem acompanyats d’aquella ombra que ens estreny l’estómac i ens talla la respiració.

Controlar la pròpia por és un dels combats més ferotges que una persona pot arribar a tenir: la consciència s’enfronta a ella mateixa i ataca els patrons d’autodefensa, creant una angoixa aclaparadora. Tanmateix és un dels millors exercicis per a créixer emocionalment i psicològica, que cedeix generosament a la nostra integritat com a ésser una encara major enteresa. I és que certament hom ha de continuar empenyent les seves pròpies fronteres, puix s’estrenyen elles soles.

Tot i així, els discursos que condemnen tota phóbos no reconeixen la també necessària funció que fa la por en la societat. D’entrada, poder discernir entre el que és convenient o no és possible gràcies al rebuig que sentim envers els hipotètics efectes negatius que quelcom tindrà sobre nosaltres. I de la mateixa manera, per tal que un nen aprengui els valors socials que els seus pares o tutors li mostren ha de tenir por durant el procés. No m’estic referint pas a la por d’un càstig físic. Potser serà la por de perdre l’admiració que rebia fins aleshores, o la de defraudar algú. Ha d’haver-hi un rebuig a l’opció negativa i aquest rebuig es traduirà com a por que allò negatiu passi.

És molt complicat arribar a trobar l’equilibri entre el temor, la por, el respecte i la consciència del bé. Les societats humanes pendul·len entre sistemes repressors i d’altres massa permissius, incapaces de trobar un punt estable. El més probable és que els falti un pas, que es deixin el més important. Potser per poder acostar-se a la resposta d’aquest problema antropològic el primer que haurien de fer, abans de qualsevol altra cosa, és perdre la por de la por.

October 19, 2007

(in)Tolerància

La percepció sensorial és l’única via que té la consciència per estar al corrent dels canvis i situacions que l’envolten, i és per aquesta raó que les concepcions humanes sobre un mateix concepte no són mai iguals. Tot i així, quan dues d’aquestes postures arriben a un encontre la reacció que se’n deriva és sempre la mateixa.

Considerar que l’opinió pròpia és l’única vàlida és tan humà com la parla, i és un fet que en una oposició d’idees apareix sempre, d’entrada. És aquí on molts proclamarien que les diferències poden conduir-se cap a la tolerància i l’acceptació, però la realitat és que això no és altra cosa que la disfressa de considerar que allò tolerat és inferior, puix des del moment en què una cosa es tolera ja s’ha vist com pitjor. És una assumpció inevitable donat el fet que la premisa necessària per l’aparició de la tolerància és la desaprovació o fins i tot la molèstia.

En lloc de parlar de tolerància, que només enforteix la divergència entre allò a què ens enfrontem, hauríem primer de disseccionar i observar el nostre propi criteri i només llavors mostrar tolerància, que aplicada així trencarà els abismes interpersonals que tants conflictes generen.

October 14, 2007

Determinisme

Per a qui hagi estudiat la filosofia més bàsica, el concepte de determinisme resultarà familiar. Aquest corrent sosté bàsicament que el context genètic, social i cultural d’una persona determina qui serà, fins als àmbits més profunds de la seva vida. Tant els gustos gastronòmics com les reaccions més íntimes o els desitjos més essencials tenen les seves bases establertes des del moment en què es neix. La qüestió que es presenta llavors és qui som doncs en realitat? Si allò que fins ara ens definia i distingia inequívocament resulta que no és més que el producte de comportaments que alguns avantpassats van tenir, o de la imitació de patrons i models que hem vist durant la infància, on resta la personalitat pròpia? Resulta difícil afrontar el fet que totes i cadascuna de les nostres opinions han estat engendrades per causes alienes a nosaltres, que el concepte que tenim del món i de nosaltres mateixos ens ha vingut ja creat. Com pot doncs mantenir-se encara la noció de cadascú de nosaltres com a ésser únic i irrepetible dins dels 4600 milions d’anys d’història que té el planeta on vivim?

Tradicionalment, s’han omès i menyspreuat tots aquests factors. El creacionisme mostrat durant segles per Déu i la tendència humana per creure que s’és el punt àlgid de la història de l’univers fa que s’ignori el fet que no sóm més que un ésser humà més, un altre eslabó que permet que la càrrega genètica es mantingui, tot i les seves mutacions. És per això que aquest concepte ens sobrepassa de mala manera. Si des del moment en què això es planteja també s’accepta, podem arribar a adonar-nos que parlar de subjectivitat entenent-la com a posició completament original és tan absurd com perjudicial. L’essència del que és humà i de cadascú rau en mirar a partir de les premises determinades. Agafar una perspectiva posterior al que ja ens ha estat donat és l’única manera per arribar al nostre nucli interior, i només així podem realitzar-nos com a persona.

catBloc, està format per un equip de blocaires explorant noves formes de divulgació d'informació general.

Si necessites posar-te en contacte amb catbloc pots utilitzar el formulari de contacte on també pots trobar diferents formes de contactar.
A continuació tens des de la direcció del fil RSS fins a varis enllaços directes a serveis.