Aquesta acció continua fent palès el conveni al qual van arribar el
Club i la Fundació Llull a finals del passat any 2007. Així doncs l’entrega s’ha fet en la commemoració pública dels 800 anys del naixement de Jamue I i, segons ha explicat el propi president, el club compromès amb la seva llengua i cultura vol que la Federació continuï en la seva tasca de foment de la llengua catalana.

Accions com aquestes són els que permeten al Barça, al meu parer i entendre, autoproclamar-se més que un club.

Imatge: ACN

Aquesta ha estat la decisió presa per les productores i distribuïdores del film, que aposten fort i clar en la propera presentació de la pel·lícula a partir del setembre d’aquest any. Així doncs, aquesta visió personal i motivadora del que és la ciutat de Barcelona als ulls de Woody Allen, es converteix en la segona pel·lícula emesa directament en català sense sotmetre’s al doblatge a l’espanyol, després de la d’en Doraemon.

En Jaume Roures, posseïdor d’accionariat de Mediapro (coproductora de la pel·lícula), ha afirmat que no creuen que aquest fet resti espectadors a la producció, a la vegada que ha assegurat que veure la pel·lícula fa venir ganes de visitar Barcelona. Ell és un dels pocs erudits que a hores d’ara ha visualitzat en primícia l’obra d’Allen.

Notícia controvertida, criticada per alguns, encoratjadora i reforçadora de la llengua per d’altres. Però ja se sap, mai plou al gust de tothom.

Fotografia per Agència EFE.

D’entrada, vull declarar que trobo el fet que l’estatut valencià anomeni per un altre nom la llengua que es parla en aquelles terres molt absurd i il·lògic. Alguns podrien al·legar que la causa rau en el fet que València disposa de Comunitat Autònoma pròpia, però hauran oblidat que Andorra disposa de tot un estat propi i no parla andorrà. Deixant de banda prestigis polítics, la navalla d’Occam preval en aquesta situació: hi ha tantes diferències entre el català i el pressumpte valencià com entre el primer i qualsevol dialecte regional que podem trobar dins i fora del territori de Catalunya.

És més, donat el fet que hi ha variacions fins i tot entre poblacions de tan sols 10km de distància, no podem parlar de català com un únic model sinó com la unió de totes les vessants lèxicodialectals, inclosa la del catalàde València.

Vist a: La Tafanera

Aquest pas de progrés que ha realitzat la Fundació Enciclopèdia Catalana a través de la creació d’aquesta nova pàgina web, passa a englobar les cerques de 270.000 entrades disponibles per ara de l’Enciclopèdia, que passaran a ser 575.000 amb els anys amb multitud d’enllaços que comunicaran les entrades, i imatges que les il·lustraran; que a més a més es sumen al diccionari GREC, que ja es trobava disponible anteriorment a través d’Internet.

Cal destacar la diferència de velocitats de cerca entre el diccionari i l’enciclopèdia, essent aquesta darrera molt més lenta que la primera. És sabut però que la Fundació està treballant per una millora del servei. En definitiva, a banda d’aquestes petites minúcies, aquest projecte que mantindrà una actualització constant al llarg del temps, ha esdevingut i esdevindrà com un gran projecte en xarxa que fa d’aquesta enciclopèdia una gran eina a nivell català i a nivell mundial.

Enllaç: l’Enciclopèdia

Ara ja s’han complert dos anys des que aquest va ser concedit i es posà en marxa en fase sunrise, resultant ser el primer domini concedit a una comunitat lingüística. Ara i amb tot aquest temps passat, la Fundació fa balanç i considera un èxit total el de 27.500 registres assolits, i el creixement del 35% durant l’any 2007 que acabà de consolidar el domini.

És per aquest motiu que el director de la Fundació, a banda de fer saber que s’ha treballat en una millora de la gestió i agilitat a l’hora de fer el registre de dominis per tal d’optimitzar-ne el servei; així com anunciar que es mantindrien en la línia de continuar treballant i col·laborant amb i per la xarxa catalana, va fer púbilc l’abaratiment d’un 25% del preu dels dominis .cat.

Cal recordar, tal i com es va esmentar durant la presentació, que la Fundació és una entitat privada i sense subvencions institucionals, fet que dificulta el finançament de la seva tasca. No obstant, afirmen que continuaran treballant per la rebaixa dels preus en la mesura que els sigui possible.

Aquesta tindrà lloc el proper divendres dia 15 de febrer al Casal Pere Quart de Sabadell, sota el títol “Per la continuïtat de TV3 al País Valencià“. El ponent serà el senyor Antoni Royo, delegat d’ACPV de Castelló de la Plana.

Des d’aquí us animem a participar d’aquesta conferència, així com defensar la llengua dins de les vostres possibilitats, començant sempre com a societat civil per promoure-la en l’ús quotidià.

A fòrumpolítica però, també hi trobarem altres temes de debat com poden ser Internet, esports, literatura, ciència, etc. Sempre mantenint un dels seus objectius primordials, la potenciació del català a la xarxa i sobretot en aquests àmbits que engloba.

Podeu accedir al nou Fòrum de Política tot fent clic aquí.

És molt curiós que sigui així, donat el fet que d’entre els factors de les diverses expressions facials humanes, el globus ocular és el que menys varia. És cert que les pupil·les es dil·laten o contreuen, segons els nivells d’adrenalina i altres substàncies en sang a causa d’experimentar certes emocions (o s’experimenten certes emocions a causa dels nivells d’adrenalina i altres substàncies en sang… no entrarem en aquest tema), però aquest moviment muscular és minúscul comparat amb el que veritablement defineix a nivell visual un estat d’ànim: el grau d’obertura de les parpelles, la tensió en els muscles entorn dels pòmuls i els llavis, les postures de les celles, les orelles, el front, el regatge sanguini a ambdues galtes, i fins i tot la cadència respiratòria, que farà que els llavis i el nas es moguin més ràpidament.

És comprensible que, en lloc d’anomenar tots i cadascun d’aquests símptomes, per raons d’economia lingüística l’expressió es redueixi a mirada, però no deixen de ser sorprenents les convencions humanes dins del complex i ampli camp de la comunicació.

La inciativa consiteix en un joc online on el jugador haurà de respondre deu preguntes sobre diversos aspectes relacionats amb la nostra llengua, amb la intenció segons els impulsadors de trencar tòpics i facilitar informació. Les preguntes són variades i expressen realitats tan de caràcter legal, com d’altres ben properes al ciutadà com són els telèfons mòbils o el cinema. Seguint amb el caràcter didàctic del projecte, tan si el jugador encerta o falla la pregunta el programa et dóna la possibilitat d’ampliar-ne la informació per tal d’aprofundir encara més en el tema tractat.

Destacar la vigència i modernitat del català, destapar les idees equivocades que sovint ens porten a menysvalorar-lo i reclamar que es treballi per augmentar l’extensió de la llengua en sectors amb graus d’ús molt baixos són els principals objectius del joc.

A més a més, si encerteu totes les preguntes us podeu endur diversos premis en pro de la llengua!
Animeu-vos a jugar tot fent clic aquí!

Monzó, director d’orquestra en la tasca de realitzar el discurs de benvinguda com a representant català, ha utilitzat les seves habituals tècniques tot transformant el que era un discurs, amb un dels seus contes; un conte del discurs, un recull del que ha de dir i del que no, en un conjunt que destaca per la originalitat habitual de Monzó, i que sembla que ha estat força aplaudit pels assistents.

Continua per llegir el discurs

Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un “bundesland” geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda…

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?…”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides…”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sargantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge [mira el rellotge] i dirà:

—Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

Quim Monzó