March 19, 2008

Tibet i Catalunya

Categories: Catalunya, Curiositats, Opinió, Política
Gerard — 3:01 pm

Fa ja molts dies que començaren els conflictes violents entre la població del Tibet i la guàrdia xinesa dins del marc de la vigília de les olimpíades que en principi han de celebrar-se a Beijing. A arrel d’això han sorgit protestes arreu del món en contra de la invasió que la Xina protagonitzà i de l’opressió a què han estat sotmesos des de llavors.

Donat el fet que Madrid era també candidata a acollir les olimpíades d’enguany juntament amb Beijing, no puc estar-me de pensar que, en el cas que hagués resultat escollida la capital de l’estat espanyol, potser ara estaríem vivint una revolta per la independència de Catalunya, sortosament amb el mateix suport internacional que està rebent el Tibet. Mentre això no passi sempre podem col·laborar amb organitzacions com estatpropi.cat.

March 4, 2008

Coses que et donen al tren i l’Església

Categories: Crítica, Opinió, Política, Societat
Ismael — 5:31 pm

Ara que ja tenim les eleccions a sobre, -just al final d’aquesta setmana-, que la propaganda electoral s’ha apodertat dels carrers tal galindaina de Nadal per les seves dates respectives, que ara sí, cada dia rebo correspondència amb “franqueig pagat“, que les portades dels diaris i els programes de la televisó s’omplen la boca amb debats i mítings… i de ben segur, que moltes coses més…

Avui en la clàssica repartició d’algun quelcom al tren (ja sigui promocional, publicitari, reivindicatiu…), trobàvem la repartició d’aquest -si menys no-, curiós adhesiu.

esgelsia.jpg

A l’esgésia que no la voti NI DÉU“, una proclama que pot cridar l’atenció i que considero que està prou ben trobada. A més a més, ens arriba just al dia en que coneixem que el nou president de la Conferència Episcopal Espanyola escollit avui mateix, no és cap altre que l’arquebisbe de Madrid, n’Antonio María Rouco Varela.

Cal recordar que el senyor Varela constitueix una de les branques més conservadores i rígides que existeixen actualment en tot el panorama de l’església a l’estat; amic personal i ex-company universitari de l’actual Papa Benet XVI, en Josep Ratzninger, se serveix d’aquesta relació com a força de poder i pressió. Ha assumit el càrrec doncs, després de vèncer per dos vots de diferència al fins ara president de la Conferència Episcopal, en Ricardo Blázquez, bisbe de Bilbo.

Ja és sabut públicament que en Rouco Varela és amic de posar-se allà on no el demanen en moltes ocasions, amic de la “unitat d’Espanya”, que opina que l’Estatut és una arma de destrucció massiva i moltes coses més, tal i com ja va mostrar més en detall amb la publicació del seu llibre “España y la Iglésia católica“.

És potser per motius com aquests que els adhesius que, tantes vegades amb prou feines mires quan et donen al tren, sí que cobren alguna mena de significat i importància quan t’hi pares a pensar.

February 27, 2008

La democràcia del més fort

Categories: Crítica, Filosofia, Opinió, Política, Societat
Gerard — 4:54 pm

Especialment ara que hi ha campanya electoral es brama als quatre vents la responsabilitat col·lectiva de defensar la democràcia davant de models que promoguin la llei del més fort, una actitud considerada degradant, retrògrada i fins i tot animal.

Si hom s’hi para a pensar, però, la justícia que aparentment sosté la democràcia no és tal. Les lleis sobre les quals es recolza són aprovades pel govern elegit, i per tal de guanyar les eleccions aquest mateix govern ha de vendre, anunciar, convèncer i fins i tot manipular, encara que sigui a nivells subtils.

Encara que es vulgui maquillar, l’home és i serà sempre un animal que per més que es vulgui convèncer del contrari usarà en tot moment la violència, ja sigui física o verbal.

February 11, 2008

Llibertat d’examen

Categories: Crítica, Cultura, Opinió, Societat
Gerard — 10:17 pm

Hi ha un moment a la vida en què t’adones de la importància de les avaluacions per examen que el nostre sistema educatiu imposa. Un s’acaba plantejant si les persones més erudites i sàvies de la història van esdevindre genis pel fet de passar un examen.

Sense anar més lluny, és popularment sabut que el mateix Albert Einstein era un fracàs a classe. Cal que una mera, pobra i ineficaç forma de quantificar el que es creu que s’ha de saber sigui tan important? El que realment aconsegueix aquest sistema és potenciar una conducta que perjudica els alumnes que ja d’entrada els costa l’aprenentatge i fins i tot els estudiants de més potencial. Quan les formalitats deixen de tenir un sentit pragmàtic i es mantenen per elles mateixes, quan el fet d’assistir a classe deixa de tenir la funció de l’aprenentatge i s’acaba valorant exclusivament per ella mateixa, sorgeixen casos tan espectacularment irònics com el de l’alumne que passa de curs tenint menys d’una mínima noció, o el del que suspèn una assignatura dominant el que s’impartia a classe quasi més que el propi professor.

Des d’aquí clamo la necessitat imperiosa de recuperar els exàmens lliures, d’obtenir la possibilitat de l’alumnat per a examinar-se d’una matèria amb l’únic que es necessita per a excel·lir-la, coneixements, i denuncio també l’actual sistema educatiu, un arcaisme present encara en les nostres vides que frena qualsevol intent per a millorar el nivell acadèmic de la nostra població. I si encara a hores d’ara hi ha algú que encara resta escèptic davant d’aquest fet, l’animo a observar com funcionen els països nòrdics, Suècia per citar-ne un. Que em digui llavors la seva opinió.

January 17, 2008

Reconeixement

Categories: Apple, Filosofia, Opinió, Societat
Gerard — 11:59 pm

Després que la primera keynote de la MacWorld 2008 hagi finalitzat (la crònica de la qual podeu llegir en català a Applebloc), torna a ser evident quin és el factor que converteix Apple en el que és. I no estic parlant de tecnologia ni d’enginy comercial sinó quelcom que l’empresa mai ha creat directament i que apareix de manera espontània: la necessitat humana de destacar. Moltes de les persones que han ja encarregat el nou MacBook Air han pres aquesta decisió amb la idea de poder impressionar aquells que els envolten, en siguin conscients o no, i és ben normal donat el fet que el reconeixement social, en la mesura que sigui, és important per al creixement social de la persona.

En casos de persones amb una pobra enteresa emocional, el reconeixement social conforma una de les principals referències per a les seves pautes de comportament. El què diran es converteix en la mesura del bé i el mal, i perden completament la capacitat de decisió sobre les seves pròpies accions. Per altra banda, quan la intel·ligència emocional s’ha desenvolupat adequadament trobem aquells individus capaços de mantenir les seves pròpies postures en harmònic equil·libri amb les de la resta.

Òbviament ningú està en cap d’aquests dos extrems i tothom presenta trets d’ambdós perfils, en una o altra proporció, però el més interessant de tot això és adonar-se que quan algú prova de plaure la resta no obté mai el que vol, mentre que quan opta per mantenir, cuidar i tenir cura de les seves pròpies necessitats, el reconeixement personal que s’està donant és tal que els vincles de necessitat emocional canvien substancialment, perden tot prisma. Tal com digué el Dr. Seuss “Sigues tu mateix i digues el que sents, perquè aquells a qui els importi no importen, i aquells que importen no els importarà.”.

January 9, 2008

Àncores

Categories: Cultura, Filosofia, Opinió, Societat
Gerard — 4:29 pm

Abans que els homes fóssim homes (i les dones, dones), hi hagué un període de la nostra evolució en què no teníem consciència de la mort; quan un membre del grup defallia era simplement deixat enrere. Aquesta premisa no va canviar fins que va sorgir tota la cultura megalítica que tants llegats arqueològics ens ha deixat. Tanmateix, no va succeir quelcom més en aquell canvi? No va tenir severes repercussions en la manera com l’ésser humà afronta la vida des de llavors?

Vivim en el temps, durant el temps, i per ell. La nostra vida es referencia en l’espai temporal i els esdeveniments estan immediatament associats a un dia, un any o una hora. No estem preparats ni acostumats al canvi que el temps porta, perquè vam adonar-nos del temps abans d’adonar-nos-en. És comú sentir l’expressió de el passat sempre és millor. Jo la modificaria, però, per el passat sempre és més còmode. L’entorn de la infància, la música de quan vam començar a sortir, els programes de televisió que veiem, tot ho preferiríem al que hi ha ara. Però quan els nens d’avui siguin adults, d’aquí a 30 anys, pensaran exactament el mateix. De la mateixa manera, tots els conflictes humans han tingut com a causa aquest conservadorisme humà. No estic referint-me a cap ideologia política sinó a l’àmbit més genèric de la paraula. Ja fos per no voler acceptar una invasió del territori o un canvi en l’economia nacional, tota guerra està fonamentada en una no acceptació d’un canvi que per algú resulta negatiu.

Està clar que tenir consciència del pas del temps ha suposat la causa més important de sofriment en les vides humanes, però estaríem disposats a renunciar-hi? Voldríem de debò estalviar-nos el patiment que comporta el ritme de canvi constant abandonant un dels aspectes més essencials de la nostra espècie? Si per deixar de patir hem de deixar de ser, quin sentit tindria tot? Procurem doncs saber, patir i viure, donat el fet que cap dels tres elements se sosté sense els altres.

January 7, 2008

6 bones raons per anunciar-te en els blocs

Categories: Blocs, Economia, Internet, Opinió
David — 4:27 pm

En realitat originalment set però com que agafarem ALT1040 i la seva traducció com a font deixarem com a 6 motius per els qual és bo anunciar la teva marca en blocs:

January 3, 2008

Nadal

Categories: Crítica, Opinió, Societat
Gerard — 2:03 pm

Ara a inicis d’any és quan habitualment sorgeix el debat de quin és el sentit del Nadal. I és que malgrat que aquestes festes siguin seguides per la gran majoria de col·lectius, siguin cristians o no, el segle XXI es caracteritza per la creixent presència d’institucions i governs laics. Certament l’espai espiritual s’ha rellevat de la vista pública. O potser no?

Fa 3 dies de l’inici d’un nou any. Algú s’ha plantejat per què es va celebrar l’entrada del 2008 i no del 1482? Si és 2008 i no cap altre és perquè fa aquests anys que Jesús va néixer. Aquí podrien saltar els historiadors més meticulosos i dir que Jesucrist no nasqué a l’any 0 sinó al 4 a. C. (que per irònic que sigui és cert), però el rellevant d’això és que per més esforç que s’hi posi, la societat està construïda just a sobre de les religions: l’art, la música, l’estètica i els nostres valors morals tenen les arrels ficades en el sòl del que és espiritual.

Imposar un model religiós a qualsevol persona és quelcom que no ha de fer-se, però aprendre quin és el llegat que les principals religions ens han deixat és un concepte fonamental en la formació de futures persones. És per això que és incomprensible que una assignatura com Cultura Religiosa hagi rebut tantes critiques negatives durant anys. No és cap espai de predicació ni de pregària, sinó de culte i saviesa, de filosofia i de lògica. Es tracta ni més ni menys del lloc òptim per a estudiar els punts comuns de totes les religions i veure les causes i raons que hi ha darrere de cadascuna, per tal que l’alumne s’adoni que més enllà dels miracles i els àngels el que realment diuen els déus és una sola cosa: sigueu bones persones.

Educació per a la ciutadania? Fa segles que s’imparteix, ja sigui de boca de Jesús, Siddharta o Mahoma, i justament aquells que més critiquen les religions són els que menys cas fan dels seus nuclis comuns, de les pautes de comportament universals que totes elles promouen. I és això finalment el que dóna sentit a aquestes dates, són aquests conceptes bàsics el que fa que persones no cristianes seguin a taula i dinin junts el dia 25 de desembre. És l’essència compartida de totes les religions el que conforma el Nadal.

December 13, 2007

Por

Categories: Cultura, Filosofia, Opinió, Societat
Gerard — 10:37 am

Una habitació fosca, un escenari o parlar en públic són només alguns dels conceptes que poden resultar esfereïdors per als éssers humans. La por neix i mor amb nosaltres i no ens abandona en cap moment de la nostra vida. L’únic que va canviant i modificant-se és com se’ns manifesta o en quin grau, car sempre estarem acompanyats d’aquella ombra que ens estreny l’estómac i ens talla la respiració.

Controlar la pròpia por és un dels combats més ferotges que una persona pot arribar a tenir: la consciència s’enfronta a ella mateixa i ataca els patrons d’autodefensa, creant una angoixa aclaparadora. Tanmateix és un dels millors exercicis per a créixer emocionalment i psicològica, que cedeix generosament a la nostra integritat com a ésser una encara major enteresa. I és que certament hom ha de continuar empenyent les seves pròpies fronteres, puix s’estrenyen elles soles.

Tot i així, els discursos que condemnen tota phóbos no reconeixen la també necessària funció que fa la por en la societat. D’entrada, poder discernir entre el que és convenient o no és possible gràcies al rebuig que sentim envers els hipotètics efectes negatius que quelcom tindrà sobre nosaltres. I de la mateixa manera, per tal que un nen aprengui els valors socials que els seus pares o tutors li mostren ha de tenir por durant el procés. No m’estic referint pas a la por d’un càstig físic. Potser serà la por de perdre l’admiració que rebia fins aleshores, o la de defraudar algú. Ha d’haver-hi un rebuig a l’opció negativa i aquest rebuig es traduirà com a por que allò negatiu passi.

És molt complicat arribar a trobar l’equilibri entre el temor, la por, el respecte i la consciència del bé. Les societats humanes pendul·len entre sistemes repressors i d’altres massa permissius, incapaces de trobar un punt estable. El més probable és que els falti un pas, que es deixin el més important. Potser per poder acostar-se a la resposta d’aquest problema antropològic el primer que haurien de fer, abans de qualsevol altra cosa, és perdre la por de la por.

October 23, 2007

Incoherència

Categories: Crítica, Opinió, Política, Societat
Gerard — 10:34 am

Durant un parlament que ERC féu el passat 12 d’octubre, vaig adonar-me una vegada més de la immensa quantitat d’incongruències i llacunes que el discurs independentista català té des de fa temps. Mentre denunciaven que es commemorés el genocidi que les tropes espanyoles van dur a terme sobre les societats precolombines, va semblar-me que no es tenia gens en compte que no només tant els Almogàvers com Jaume I van protagonitzar conquestes, batalles i vessaments de sang en nom de Catalunya durant llargs períodes de la història, sinó que a més a més són recordats com a herois. De la mateixa manera, quan proclamaren que el descobriment del Nou Món era un esdeveniment que no anava ni venia a Catalunya, els beneficis econòmics que va haver aquí provinents del comerç amb Amèrica també van passar-se bastant per alt.

Em sento català com el que més, i no pretenc que s’ignori l’opressió que Catalunya ha rebut històricament, però reclamo que hom i sobretot Esquerra sigui coherent i realista. Reclamo que es deixi d’avivar la flama del conflicte Catalunya-Espanya criticant de manera infantil i sistemàtica les accions de l’oponent. I reclamo que en lloc de potenciar el victimisme i heroïcisme que tant ens acaben ridiculitzant s’opti pel que realment ens enriquirà com a nació, per una actitut basada en la raó i la coherència per davant de tot.

« Previous PageNext Page »