Després de publicar el passat 18 d’octubre una imatge en aquest bloc, fotografia d’una de els obres de León Ferrari que vaig considerar interessants per divulgar en aquest petit i humil espai, la lectora María Alicia García Facino ens convida a fer lectura del seu bloc: “Plagio de León Ferrari a Arturo Ballester“
En el bloc, i basant-se en descobriments fets per ella mateixa, juntament amb Pelusa Borthwick i Alicia de Arteaga acusen a l’artista León Ferrari de convertir l’obra “Loor als Herois” de l’espanyol Arturo Ballester a la seva “La civilització occidental i cristiana”, considerant-la un plagi de la primera.
Sense prou coneixement de causa, només basant-me en el bloc d’acusació, i per tant, sense poder posicionar-me sobre si es tracta d’un plagi o si no…us deixo que comproveu vosaltres mateixos la informació divulgada en aquest bloc i que cadascú n’opini el que vulgui. Restant com a simple ataveu d’allò ofert per una de les nostres lectores, a qui des d’aquí agraïm la seva participació.
La percepció sensorial és l’única via que té la consciència per estar al corrent dels canvis i situacions que l’envolten, i és per aquesta raó que les concepcions humanes sobre un mateix concepte no són mai iguals. Tot i així, quan dues d’aquestes postures arriben a un encontre la reacció que se’n deriva és sempre la mateixa.
Considerar que l’opinió pròpia és l’única vàlida és tan humà com la parla, i és un fet que en una oposició d’idees apareix sempre, d’entrada. És aquí on molts proclamarien que les diferències poden conduir-se cap a la tolerància i l’acceptació, però la realitat és que això no és altra cosa que la disfressa de considerar que allò tolerat és inferior, puix des del moment en què una cosa es tolera ja s’ha vist com pitjor. És una assumpció inevitable donat el fet que la premisa necessària per l’aparició de la tolerància és la desaprovació o fins i tot la molèstia.
En lloc de parlar de tolerància, que només enforteix la divergència entre allò a què ens enfrontem, hauríem primer de disseccionar i observar el nostre propi criteri i només llavors mostrar tolerància, que aplicada així trencarà els abismes interpersonals que tants conflictes generen.
Per a qui hagi estudiat la filosofia més bàsica, el concepte de determinisme resultarà familiar. Aquest corrent sosté bàsicament que el context genètic, social i cultural d’una persona determina qui serà, fins als àmbits més profunds de la seva vida. Tant els gustos gastronòmics com les reaccions més íntimes o els desitjos més essencials tenen les seves bases establertes des del moment en què es neix. La qüestió que es presenta llavors és qui som doncs en realitat? Si allò que fins ara ens definia i distingia inequívocament resulta que no és més que el producte de comportaments que alguns avantpassats van tenir, o de la imitació de patrons i models que hem vist durant la infància, on resta la personalitat pròpia? Resulta difícil afrontar el fet que totes i cadascuna de les nostres opinions han estat engendrades per causes alienes a nosaltres, que el concepte que tenim del món i de nosaltres mateixos ens ha vingut ja creat. Com pot doncs mantenir-se encara la noció de cadascú de nosaltres com a ésser únic i irrepetible dins dels 4600 milions d’anys d’història que té el planeta on vivim?
Tradicionalment, s’han omès i menyspreuat tots aquests factors. El creacionisme mostrat durant segles per Déu i la tendència humana per creure que s’és el punt àlgid de la història de l’univers fa que s’ignori el fet que no sóm més que un ésser humà més, un altre eslabó que permet que la càrrega genètica es mantingui, tot i les seves mutacions. És per això que aquest concepte ens sobrepassa de mala manera. Si des del moment en què això es planteja també s’accepta, podem arribar a adonar-nos que parlar de subjectivitat entenent-la com a posició completament original és tan absurd com perjudicial. L’essència del que és humà i de cadascú rau en mirar a partir de les premises determinades. Agafar una perspectiva posterior al que ja ens ha estat donat és l’única manera per arribar al nostre nucli interior, i només així podem realitzar-nos com a persona.
És molt probable que havent-vos llevat aquest matí i sortit al carrer, us hagin quasi atropellat tres expressions que circulen sense control pel vocabulari català. Dues d’elles són les fàtiques, supèrflues i recorrents “bon dia!” i “com estàs?”, paràsits del llenguatge que es nodreixen de la incapacitat humana per a ser honestos amb ells mateixos i els altres. La tercera però és bastant més recent, tant que ha irromput en el nostre dia a dia de tal manera que s’ha estès a absolutament tots els nivells. Es tracta del ja popular mot “fric”, en el seu defecte “friqui”, de l’anglosaxó “freak”.
Hi ha cada any grups de gent que determinen que l’exhibició de l’F-18 a l’Aerosport d’Igualada és una invasió per part de l’exèrcit, que no és més que una gran apologia de la guerra i que caldria suprimir aquest espectacle. Jo hi discrepo. El que realment caldria fer, tenint en compte que els aparells que allà s’exposen han format part en algun moment o altre de la història, i sense excepció, d’algun exèrcit, és clausurar el recinte i la totalitat de les activitats de l’Aerosport. Absurd, oi? Això és precisament l’únic que puc opinar respecte les anuals denúncies que sorgeixen envers l’espectacle del ja polèmic F-18.
Es diu que en un país on l’esclavitud ha estat abolida els ciutadans són lliures. Però personalment podem pensar que no és tothom qui pot considerar-se lliure. De fet, vivim subjectes a una sèrie d’influències inevitables que ens fan tirar cap a un costat o cap a un altre. La societat és plena de signes que, inconscientment ens esclavitzen. Per tant, lliures del tot, no ho som. Però si s’ha de decidir qui és més lliure que un altre, diré sense pensar-ho que aquell qui llegeix ho és més que un que no ha iniciat mai una lectura. La lectura fonamenta la llibertat personal.
Llegint a Internet, al diari, revistes, i assabentant-te cada dia del que passa al món, tens la llibertat de crear-te una opinió pròpia i personal de l’actualitat del teu entorn, de l’entorn mundial. Aquí els menys amics de les lletres podrien dir que amb la televisió ja en tenen prou. Però és diferent. La premsa escrita toca més temes i més àmpliament. Actualment amb l’aparició de blocs o planes web monotemàtiques, la informació que allà ens és donada sobre un tema determinat, que ha estat escollida únicament i exclusivament pels lectors, és infinitament més àmplia, concisa i actualitzada que aquella informació que podem percebre per altres mitjans. (Continua llegint…)