Les polis gregues són reconegudes com la primera aparició de la democràcia, sí, però el que sovint s’omet és que només podia votar un estrat de la societat determinat pel sexe, l’edat i la qualificació social. Això volia dir homes lliures més grans de 21 anys i dic lliures perquè dins d’aquell formós sistema democràtic hi havia esclavitud.

A l’actualitat l’esclavatge, afortunadament, ja no és vigent però no per aquest fet el sistema s’ha vist optimitzat. Seguim tenint llasts en el mètode de govern que no permeten les millors preses de decisions. I és que en realitat en aquest estat només s’exerceix la democràcia una vegada cada 4 anys. Els més optimistes podrien dir que les manifestacions poden pal.lesar també la voluntat del poble però si ens desenganyem podrem recordar múltiples exemples en els quals l’efecte dels manifestants fou nul.

Un filòsof digué al seu dia que la creació s’està duent a terme en aquest precís moment. Si tenim en compte que els sistemes de govern poques vegades quallen com han de fer-ho, on deurien parar aquests quan Déu repartí l’eficiència?

Pensant en possibles mesures per a aquest assumpte, m’ha vingut al cap un sistema que empra un professor meu: enlloc de llençar aigua potable al lavabo, canalitza l’aigua de la dutxa fins a la cisterna del vàter. De fet, no és més que aigua ensabonada i per anar a treure el purim ja fa el fet. Al mateix temps, també emmagatzema l’aigua de la pluja en dipòsits, ja sigui per regar el jardí o per qualsevol altre propòsit innoble a que sovint sotmetem l’aigua, com l’esmentat prèviament.

Lògicament, habilitar tots aquests sistemes de conductes i de dipòsits no és res que es pugui fer ni tan sols plantejar aixé com així. Es necessiten diversos mitjans i recursos per a dur a terme una instal.lació d’aquestes i no tothom els té a l’abast. Hauria de ser quelcom que el govern subvencionés o a que donés suport, tot i que probablement tenen ja en curs nombrosos projectes d’importància extrema per al benestar de tots. Un clar exemple en seria la subvenció de 15.102.295€ que l’estat donarà als partits amb representació al congrés per cobrir les despeses de la propaganda electoral amb què col·lapsaren les bústies durant la campanya. 15 milions d’euros destinats a pagar aquelles cartes carregades de promeses de millores, inversions en infraestructures i progrés, que un cop rebudes són llençades a les papereres.

És agradable saber que aquests tributs, cada vegada més alts, que paguem s’inverteixen en projectes justos i de primera necessitat, sobretot en la situació d’inestabilitat econòmica en què ens trobem. I no oblidem que 400€ ho arreglen tot.

D’entrada, vull declarar que trobo el fet que l’estatut valencià anomeni per un altre nom la llengua que es parla en aquelles terres molt absurd i il·lògic. Alguns podrien al·legar que la causa rau en el fet que València disposa de Comunitat Autònoma pròpia, però hauran oblidat que Andorra disposa de tot un estat propi i no parla andorrà. Deixant de banda prestigis polítics, la navalla d’Occam preval en aquesta situació: hi ha tantes diferències entre el català i el pressumpte valencià com entre el primer i qualsevol dialecte regional que podem trobar dins i fora del territori de Catalunya.

És més, donat el fet que hi ha variacions fins i tot entre poblacions de tan sols 10km de distància, no podem parlar de català com un únic model sinó com la unió de totes les vessants lèxicodialectals, inclosa la del catalàde València.

Vist a: La Tafanera

Donat el fet que Madrid era també candidata a acollir les olimpíades d’enguany juntament amb Beijing, no puc estar-me de pensar que, en el cas que hagués resultat escollida la capital de l’estat espanyol, potser ara estaríem vivint una revolta per la independència de Catalunya, sortosament amb el mateix suport internacional que està rebent el Tibet. Mentre això no passi sempre podem col·laborar amb organitzacions com estatpropi.cat.

L’onada massiva d’informació coincideix en destacar la força rellevant del bipartidisme, deixant un graó per sota a tota la resta de forçes polítiques presentades a elecció. En resum doncs trobem una victòria del PSOE amb 169 escons, que ve seguit del PP amb 153 escons. Per darrere i fora del bipartidisme que esmentava fa un moment, trobem CiU amb 11 escons, el PNV amb 6, ERC obté 3 escons i IU n’acosegueix 2. Els altres 6 queden força dividits entre diversos partits polítics.

No entrarem a valorar com són de bons o dolents aquests resultats, i esperarem a fer-ho un cop el pas del temps vagi posant les coses sobre la taula amb la realitat viscuda. Només esmentar que el PSOE es queda sense la majoria absoluta i augmenta 5 escons respecte les últimes eleccions; així com el PP n’augmenta també 5.

Destacar la baixada de la representació catalana i catalanista al Congrés dels Diputats, amb l’augment d’1 escó per part de CiU, però la pèrdua 5 de les files d’ERC. Conseqüència, de ben segur, del bipartidisme al que s’ha tendit en aquestes eleccions que tingueren una participació d’un 75′66%.

Font gràfic: El Periódico

Segons informa el mateix Google la informació serà actualitzada cada 10-15 minuts, podent oferir així una cobertura que es dividirà també per Comunitats Autònomes. A hores d’ara mostra informació d’eleccions d’anys anteriors; tot això serà accessible a trvés de Google Maps, i seleccionant “Mapa electoral” a la secció “Els Meus Mapes” de la pàgina.

Sembla que Google s’hagi implicat força en aquests comicis, cal recordar que també va crear amb col·laboració amb Ràdio Televisió Espanyola un canal al portal YouTube per encabir els vídeos dels diversos partits polítics a la xarxa.

Més informació: Comunicat oficial

Avui en la clàssica repartició d’algun quelcom al tren (ja sigui promocional, publicitari, reivindicatiu…), trobàvem la repartició d’aquest -si menys no-, curiós adhesiu.

“A l’esgésia que no la voti NI DÉU“, una proclama que pot cridar l’atenció i que considero que està prou ben trobada. A més a més, ens arriba just al dia en que coneixem que el nou president de la Conferència Episcopal Espanyola escollit avui mateix, no és cap altre que l’arquebisbe de Madrid, n’Antonio María Rouco Varela.

Cal recordar que el senyor Varela constitueix una de les branques més conservadores i rígides que existeixen actualment en tot el panorama de l’església a l’estat; amic personal i ex-company universitari de l’actual Papa Benet XVI, en Josep Ratzninger, se serveix d’aquesta relació com a força de poder i pressió. Ha assumit el càrrec doncs, després de vèncer per dos vots de diferència al fins ara president de la Conferència Episcopal, en Ricardo Blázquez, bisbe de Bilbo.

Ja és sabut públicament que en Rouco Varela és amic de posar-se allà on no el demanen en moltes ocasions, amic de la “unitat d’Espanya”, que opina que l’Estatut és una arma de destrucció massiva i moltes coses més, tal i com ja va mostrar més en detall amb la publicació del seu llibre “España y la Iglésia católica“.

És potser per motius com aquests que els adhesius que, tantes vegades amb prou feines mires quan et donen al tren, sí que cobren alguna mena de significat i importància quan t’hi pares a pensar.

Si hom s’hi para a pensar, però, la justícia que aparentment sosté la democràcia no és tal. Les lleis sobre les quals es recolza són aprovades pel govern elegit, i per tal de guanyar les eleccions aquest mateix govern ha de vendre, anunciar, convèncer i fins i tot manipular, encara que sigui a nivells subtils.

Encara que es vulgui maquillar, l’home és i serà sempre un animal que per més que es vulgui convèncer del contrari usarà en tot moment la violència, ja sigui física o verbal.

Via: Menéame